El certamen, organitzat per la revista Altanto!! en el marc de la diada de Sant Jordi de 2012, ha premiat l'obra El pas del temps

A continuació podeu llegir el text íntegre d'El pas del temps, obra guanyadora de la categoria sènior i escrit per l'aitonenca Mònica Camí: 

Li agradava mirar per la finestra, era com un quadre que tenia vida pròpia i sempre hi havia alguna cosa que el feia diferent. No volia deixar passar ni un instant de tot el que passava al seu voltant per que era el seu temps i tenia la necessitat imperiosa d'aprofitar-lo al màxim.

Es trobava en un punt privilegiat del Baix Segrià, en línia recta entre Montefiu i Montmaneu -cim de referència visible des de molts indrets de fóra la comarca-, situat al peu d'un turó coronat per les restes d'un antic castell en ruïnes. El parlar de les seves gents era peculiar i característic en la pronúncia, així com en l'ús de paraules i expressions pròpies d'aquelles contrades, que s'havien transmès a través de la genealogia com si d'una herència es tractés. Original també era el ventall de mots amb que es designaven els individus d'una mateixa casa; n'hi havia de diferents colors (cal roget, cal negre, cal blanco, cal ros,...), amb nom d'antics oficis (ca la sastra, cal drapaire, cal cordero, cal campaner, cal pastoret, cal llauradó, cal forner, ca la carnicera,...), amb nom d'animal (cal llopet, cal gat, casa polla, cal pajarillo, cal taxó, cal furó,...), i fins i tot, amb nom d'ingredient d'un suculent àpat (casa butifarra, casa cansalada, casa sardina, cal bolet, casa patatetes, casa pan,...). Tot això el feia singular de la resta de pobles del seu entorn.

El pas de temps era evident en la transformació que havien sofert els diferents indrets de la població, així com l'ús dels espais que se'n feia. Recordava d'una forma molt present el banc situat a la plaça la Bàscula -"Pont" pels veïns més propers-, on els padrins es reunien per fer petar la xerrada tan aviat amollava la calor; actualment reconvertida en una plaça amb parc infantil on s'hi aplega la mainada. Aquest mateix espai, i durant tots els dimecres dels mesos d'estiu, va ser testimoni fidel de la principal activitat econòmica de la vila; conegut amb el nom de "la plaça" -o mercat de fruita-, cap al migdia s'hi congregaven nombrosos pagesos vinguts de les lliteres i dels plans, amb la finalitat de vendre les seves collites a potencials compradors. Per proximitat a la que havia estat casa seva durant l'adolescència i joventut, recordava el tram descobert de la sèquia Remolins, on hi jugava a esperar que baixés l'aigua per tal de córrer al davant i acabar pujant a tota pressa a fi d'evitar una bona remullada. En direcció al casc antic, recordava la farmàcia situada al final de la costa del carrer Pou, local que va allotjar una merceria, finalment reconvertit en un gimnàs. Una mica més avall, es trobava un esquelet de bigues oxidades, que anys més tard va donar lloc al que seria l'actual casa de la Vila. No es podia oblidar de la coneguda Bolera, sala de ball, de representacions locals i d'esbarjo, on en un curt període de temps va acollir una emissora de radio local. Unes cases més amunt hi havia el desaparegut i emblemàtic "cine", punt de trobada del jovent en èpoques passades. Quan a costums diaris, li venia el record de quan anava a comprar la llet al carrer Major, amb la lletera -recipient d'alumini totalment en desús-, amb la que sovint jugava a donar-li la volta per l'ansa sense que li caigués ni una gota, tot i que més d'un dia va tenir un bon ensurt. També recordava vagament la munió de gent que s'aplegava durant les tardes del diumenges a les tauletes de la zona de bars per prendre l'esperat refrigeri de la setmana. Un costum nocturn era deixar la bossa de la brossa al balcó penjada d'una corda que arribava a nivell del carrer, per a que el "basurero", que passava puntualment cap a mitja nit, pogués recollir-la i dipositar-la en el remolc atapeït de residus domèstics sense reciclar; algun cop va poder observar com algú mig amagat darrera la persiana s'atrevia a fer punteria des del balcó. Associat a aquest record tenia present la imatge del "sereno" voltant pels carrers i carrerons del poble, com a encarregat local de la vigilància nocturna; personatge que revestit amb l'uniforme, la porra i la gorra, era tota una autoritat.

Li agradava mirar per la finestra, li evocava totes aquelles vivències llunyanes, arrelades a la terra i a l'activitat rural, i que formaven part de la seva vida així com també de la memòria col.lectiva dels coetanis d'un poble del Baix Segrià, poble que feia més de tres dècades l'havia vist néixer.

Mònica Camí

Aitona